II: Un gos verd, un mar d'arbres

El títol és enganyós. Com que he perdut la rutina de la prosa intento recuperar vells tics, com si intentés estirar el fil de llocs ben arraconats dins del meu cervell, i llavors agafo alguna expressió que se m'apareix trapella com al bell mig del front i la planto a veure si arrela i floreix.

"Un gos verd" com a punt de partida és un pèl naïf, ho reconec, i fins ara només m'ha servit per fer meta-literatura. Però l'important en aquest cas és persistir. El repte que se'm presenta és (se m'acaba d'acudir) escriure cada dia fins recuperar l'hàbit, tant literari com psicoanalític. Fa anys ho vaig aconseguir i al final era tan natural com respirar. Ho necessito. I probablement ho necessitaria qualsevol persona en l'estat actual de les coses, amb el poc temps que dediquem a estar a soles, a estar en silenci o sense fer res.

Escriuré 150 dies seguits i quan acabi editaré un llibre que serà un absolut fracàs. Un meta-llibre. D'aquells que no interessen a ningú. N'imprimiré una sola còpia i me'l guardaré a l'armari fins que vegi la mort aprop. Llavors, arribat el moment, faré un ritual que n'inclourà la incineració  i tot seguit em beuré un xarrup d'ayahuasca i em dedicaré a esperar la unió amb el cosmos sota un pi, com en Xirinacs o els japonesos que se'n van a Aokigahara, "el mar dels arbres".

Fins demà.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

III: L'espant constant. El diagnòstic.

Imatge
Calculo que tinc por de mi mateix des de fa aproximadament vint anys, una quantitat de temps que abarca aproximadament la meitat de la meva existència. I m'he passat bona part d'aquest temps culpant-me, sentint-me més dèbil mentalment que la gent del meu voltant, sense saber que el meu cervell flaquejava més que el seu. La psicodèlia que em va fer capbussar en l'autoconeixement i em va ajudar a començar a escriure es va anar torçant a poc a poc i el camp de blat va acabar convertit en un fangar. La calma còsmica va esdevenir una ànsia infinita i el plaer de la mandra, de la pura observació o de la lectura van esdevenir impossibles. Fins i tot l'acte d'escriure, sovint tenia lloc enmig de tremolors i espantosos episodis propers a la dissociació. Així doncs tornem al punt inicial. Tinc por a la meva ment. Avui en dia sovint. Durant molts anys, sempre. Necessitava estar ocupat constantment, encara que fos de manera creativa, creant de cara enfora una imatge probablemen...
Més informació

IV: La culpa, la liturgia

Imatge
La culpa ressegueix la nostra existència de principi a final, com mana la moral catòlica. Milers d'anys de culpa. Culpa quan folles. Culpa quan mandreges. Culpa quan somies o quan flirteges. Quan tens diners o quan no en tens. Està malament ser ric però també ser pobre alhora que està bé ser humil per poder ser trepitjat sense gaire esforç. Sigues humil per poder aguantar tot el patiment que et farem sentir i més. Sigues petit. Alhora sigues gros i ambiciós. Capitalisme i cristianisme s'enllacen i s'encreuen, sovint contradictoris, a vegades letals. Els nostres cervells estan programats amb un cóctel letal que ens fa insatisfets i infeliços a perpetuitat: per tenir i per no tenir, per ser com som i per no ser com hauriem de ser (que sempre és ben lluny, més amunt, més fort, més prim, o més divertit) Sou uns autèntics fills de puta *amb qui parla?* No tenim ni un respir, només petites treves en forma d'oci quasi sempre estúpid o com a molt, lleugerament iconoclasta o ref...
Més informació

V: El desgast, l'apatia.

Imatge
Sabeu quan es crea un hàbit? És preciós. No ho he aconseguit quasi mai. En positiu, dic. En canvi d'hàbits tòxics en sóc un expert. I sobresurto en un, especialment. En estar sempre CANSAT. Abans creia que era pel fumar, però ja fa sis (SIS!) d'anys que no fumo. I segueix estant força cansat. De fet cada dia més. I és dona una paradoxa curiosa. Anímicament estic millor que mai però alhora pitjor que mai. Tinc estabilitat i no tinc grans drames mentre mig món les passa canutes, però segueixo sentint aquell buit ATÀVIC que em fa endrapar com si no demà. Que em fa abusar de qualsevol plaer i deliri per tal d'absorvir abans les estones mortes. I sempre, SEMPRE, sóc en el futur. Ergo mai en el moment present. ... Només en l'afecte. Abans també en el sexe. Però ara, entre l'edat, la medicació i la falta d'estímuls, el sento lluny. L'he malgastat. Tinc una relació tòxica amb ell. Amb tot, potser? Totes les meves sinèrgies són tòxiques? Les xarxes socials i la seva ...
Més informació