IV: La culpa, la liturgia

La culpa ressegueix la nostra existència de principi a final, com mana la moral catòlica.

Milers d'anys de culpa. Culpa quan folles. Culpa quan mandreges. Culpa quan somies o quan flirteges. Quan tens diners o quan no en tens. Està malament ser ric però també ser pobre alhora que està bé ser humil per poder ser trepitjat sense gaire esforç. Sigues humil per poder aguantar tot el patiment que et farem sentir i més. Sigues petit. Alhora sigues gros i ambiciós. Capitalisme i cristianisme s'enllacen i s'encreuen, sovint contradictoris, a vegades letals. Els nostres cervells estan programats amb un cóctel letal que ens fa insatisfets i infeliços a perpetuitat: per tenir i per no tenir, per ser com som i per no ser com hauriem de ser (que sempre és ben lluny, més amunt, més fort, més prim, o més divertit)

Sou uns autèntics fills de puta

*amb qui parla?*

No tenim ni un respir, només petites treves en forma d'oci quasi sempre estúpid o com a molt, lleugerament iconoclasta o reflexiu, però sempre dintre dels límits de la moral o la social-democràcia. Llibertat d'expressió de fireta, i tabús eterns: la monarquia, la violència, la vida i la mort (i això sense entrar en les fronteres del món dels tabús per excelència: el sexe)

La presó és arreu i els barrots són els nostres pensaments: i en som esclaus al cine, a la platja, i també follant, mandrejant, somiant o flirtejant.

There is no hope.