I: Moltes espines, espina dorsal

L'últim que recordo, us ho ben juro, és tornar a casa embotit i esguerrat, com si de cop i volta hagués retornat a aquell estat pretèrit (i que havia arribat a creure crònic) de caminar per l'asfalt com si fos fang, de sentir-me lluny de mi i de tothom. Però no flotant pels núvols, no, sinó caminant per la corda fluixa de l'autoconsciència i la identitat. Tornava a sentir aquell mareig extrany, aquella debilitat vital que en qualsevol moment podia enderrocar-me el present i l'esdevenir. Ni tan sols em sentia segur menjant, parlant o escribint, per sota del llistó en els serveis mínims. Havia arribat a pensar que mai, i quan dic mai és MAI, tornaria a sentir-me així. I de cop i volta, la revolta. En un obrir i tancar d'ulls es repeteixen els patrons que semblaven fòssils talment com si no s'haguéssin volatilitzat mai. La boca seca, el clatell fred, les cames tremoloses, el sentiment de vergonya i d'ineptitud. Com collons, COM COLLONS havia d'aixecar el vol si no podia sortir mínimament de la zona de confort? Era presoner de mil rituals i mil engrunes destenyides d'amor i d'escalfor, quan no miratges. 

 *paro d'escriure per posar-me els auriculars i m'adono que els gats me'ls han fet malbé. El cantó esquerra no funciona. M'agafa un atac d'ira contra la puta estupidesa i irracionalitat felina. Fills de la grandíssima puta.*

No puc seguir així. Porto mesos pensant que és la millor època de la meva vida però simplement és la més serena, la més estable, la més còmode. Però segueixo estant lluny de tothom i sobretot de mi, sense ni tan sol adonar-me'n. Un pic ho escric em faig pena però alhora sento tristor. Sento una cosa pitjor. Incomoditat. Incomoditat de viure i de ser jo, del meu cos, del meu cervell i de la meva trista existència, una comèdia auto-paròdica, cíclica i absurda. Una travessia plena de fites sense nom i sense ànima, que ni tan sol perduren, es persegueixen les unes a les altres en un joc estúpid de miralls i corredisses.

No em queda ni tan sols aquella fecunda creativitat que atravessava murs, conjurs i absurds, i que em sostenia per la part de l'ego. Sóc un logo. Sóc la vedette d'un after decadent. Em corro sense espasmes, funcionarialment, i després em fan mal els ous i les cames. Ara agafaria una tovalloleta amb la lefa i n'arrebossaria el carrer major i la cara de l'alcalde i tots i cadascun dels regidors de Vilafant i Martorelles. Em demanaria una pizza i no passaria a recollir-la. Adoptaria un gos i li posaria nom de gat, adoptaria un peix i li ompliria la peixera d'oli bullent, d'aigua del mar Mort, de Fanta de Taronja, de malsons de fillsdeputa. Maleit peix inexistent, fruit del meu estúpid inconscient, quina una en portes de cap, sortint del fons de la bardissa com si mai hagués existit la mandra. 

L'última espina em sagna abundanment i em marejo. Em sagna per pròpia incompetència i no sé ni d'on brolla. O potser en són moltes (d'espines). Potser en són tantes que en sóc jo tot sencer, d'espina. Sóc la meva pròpia espina dorsal i espina fatal. Sagno i m'adormo, esperant (com sempre) que al llevar-me tot hagi cicatritzat per art de màgia (o de lletra)

Maleïts gats fills de la gran puta. Ara m'hauré de gastar 100 euros en un bons auriculars. Fills de puta.